La doctora Montse Pérez, Metge dermatòleg jubilada, especialista en dermatologia tropical i leprologia (Hospital de Sant Pau-Barcelona) Promotora de l’associació “Salut Sense Sostre” Voluntària de l’Hospital de Campanya de la parròquia de Santa Anna. I membre de l’equip directiu de Missatgers de la Pau Catalunya. Va fer de padrina de la promoció d’alumnes de la Universitat Ramon Llull de la Fundació Blanquerna, on va destacar el paper humanitari, davant la intel·ligència artificial, fent reso de les paraules del Papa Lleó XIV a la encíclica Magnífica Humanitat.
Aquestes van ser les sevess paraules:
Acte de Graduació d’alumnes a la Universitat Ramón Llul, Fundació Blanquerna,
Benvolguts: Sr.Rector Dr.Carles Perez; President de la Fundació Dr.Josep Maria Carbonell; Degà Dr.Marc Franco ,professors, autoritats, famílies i, sobretot, estimats graduats i graduades .
Abans de res, voldria expressar el meu més sincer agraïment per haver-me escollit padrina d’aquesta promoció. És un honor que rebo amb emoció i amb una profunda gratitud.
Avui és un dia de celebració. Un d’aquells dies que, quan el recordeu d’aquí a molts anys, continuarà ocupant un lloc especial a la vostra memòria.
I permeteu-me començar amb una pregunta.
Sou els mateixos que vau entrar per primera vegada en aquestes facultats?
Probablement no.
Durant aquests anys heu recorregut un camí exigent. Un trajecte fet d’esforç, d’il·lusions, de dubtes, de descobriments, d’exàmens, de treballs, de pràctiques i també de moments difícils.
Cadascun dels passos que us han portat fins aquí ha contribuït a transformar-vos.
Avui rebeu un títol universitari. Però el més valuós que us emporteu, no és només allò que heu après… És la persona en què us heu convertit durant aquest procés.
I això és especialment important perquè exercireu les vostres professions en una època fascinant!!!
Vivim un moment extraordinari: La intel·ligència artificial està transformant el món a una velocitat que fa pocs anys hauria semblat inimaginable. La salut, l’educació, l’empresa, la investigació, la comunicació o la manera de prendre decisions, estan canviant davant dels nostres ulls.
Vosaltres, pertanyeu a una generació que no només utilitzarà noves eines, sinó que treballarà en un món profundament transformat per elles.
Haureu d’aprendre a fer servir aquestes tecnologies amb competència, amb prudència i amb sentit crític. Però estic convençuda que la qüestió decisiva no serà mai què poden fer les màquines.
La qüestió decisiva serà sempre què decidim fer nosaltres.
Perquè el món no us necessitarà per competir amb les màquines.
Us necessitarà per aportar allò que cap màquina podrà oferir mai: criteri, responsabilitat, compassió, creativitat, capacitat d’escolta, sentit ètic i voluntat de cooperar.
La tecnologia pot ampliar les nostres capacitats. Però no pot substituir allò que ens fa veritablement humans.
No pot substituir la consciència.
No pot substituir la responsabilitat.
No pot substituir l’amor.
Ni tampoc l’esperança.
I és precisament sobre l’esperança que voldria compartir amb vosaltres una reflexió.
Quan una persona vol veure més lluny, s’estira cap endavant. Busca un horitzó que encara no veu del tot. Això és l’esperança.
L’optimisme, en canvi, confia que les coses aniran bé.
Però l’esperança, decideix avançar encara que no hi hagi garanties.
Per això l’esperança és activa. És valenta. És transformadora.
Com deia Martin Luther King, la fe i l’esperança ens permeten treballar junts, avançar junts i construir junts un món millor.
Trobareu desafiaments que avui encara no podem imaginar. Alguns seran tecnològics. Altres seran socials, econòmics o profundament humans.
Però la vostra tasca, com a psicòlegs, logopedes, professionals de l’activitat física i de l’esport, de la gestió esportiva, especialistes en activitat física i esports per a joves en discapacitat intel·lectual, serà ajudar les persones a descobrir que sempre existeix una possibilitat de creixement, de reconstrucció i de futur.
I aquí em ve a la memòria una escena d’una de les obres més estimades de la literatura contemporània: El Senyor dels Anells de Tolkien:
Diu:
L’èxit no només depèn de l’heroi, sinó també de qui l’acompanya.
Quan Frodo ja no pot seguir, Sam no pren l’Anell ni substitueix Frodo. Fa una cosa més important: l’ajuda a continuar. ‘No puc carregar l’Anell per tu, però sí que puc carregar-te a tu”
I això ens porta a una altra responsabilitat que m’agradaria compartir amb vosaltres.
La responsabilitat de les paraules.
Les paraules poden curar o poden ferir.
Poden construir ponts o aixecar murs.
Poden donar veu als qui no en tenen o contribuir al silenci.
Desarmem les paraules i contribuirem a desarmar el món.
Cada vegada que diem la veritat, que acompanyem algú en el seu sofriment, que denunciem una injustícia o que oferim consol a qui el necessita, estem contribuint al bé comú.
I aquesta és una responsabilitat especialment rellevant per a tots vosaltres, que treballareu amb persones, amb les seves emocions, les seves fragilitats i les seves esperances.
Cuidem també les relacions! En una època que tendeix a accelerar i fragmentar, l’ésser humà continua demanant ser cuidat i reconegut per mans capaces de tendresa, per ments atentes i bones paraules. Tenim una necessitat irrenunciable de proximitat i en molts moments, la presència física continua sent decisiva.
Estimats graduats i graduades,
No heu escollit l’època que us ha tocat viure.
Ningú de nosaltres ho fa.
Però sí que podeu decidir què feu amb el temps que us ha estat donat.
Podeu utilitzar el vostre coneixement per competir o per cooperar.
Podeu fer servir la tecnologia per servir les persones o per ignorar-les.
Podeu contribuir a una societat més humana o limitar-vos a adaptar-vos a ella.
Per això, en aquest dia tan especial, el meu desig per a vosaltres és molt senzill.
Que sapigueu utilitzar la tecnologia sense perdre la vostra humanitat.
Que sapigueu assolir l’èxit sense oblidar el servei.
Que sapigueu cooperar sense perdre la vostra identitat.
I que mai no perdeu l’esperança.
Perquè fins i tot la nit més fosca acaba deixant pas a un nou matí.
El futur serà, sens dubte, cada vegada més tecnològic.
Però continuarà necessitant persones capaces de donar sentit, direcció, esperança i humanitat.
Convertim-nos en teixidors d’esperança al nostre món, compartint el que som i el que tenim i que maduri la civilització de l’amor a les nostres vides I que puguem donar testimoni de la bellesa d’una humitat magnífica, fent ressò de l’encíclica “Magnifica Humanitat” del Papa Lleó XIV
I estic convençuda que vosaltres esteu preparats per fer-ho.
Moltes gràcies i enhorabona a tots I a totes!