EXERCICIS DIARIS PER AL CONFINAMENT (14)

RITUAL DE DOL SOLS A CASA

Dissabte 28 de març 2020

Quan una gran  desgràcia va amenaçar a la seva comunitat, el rabí Moshé s’adreçà a  una clariana del bosc, hi encengué una foguera, recità una pregària, i el perill s’esvaí.

Anys més tard quan una epidèmia s’abaté sobre la comunitat,  el seu fill, el rabí Baruk, tornà a la clariana  del bosc, encengué la foguera, però no se’n recordà de la pregària. Tanmateix el perill fou aturat. Anys després el seu fill, el rabí Benbaruk, quan una maltempsada amenaçà la comunitat va anar a la clariana del bosc però no va saber encendre la foguera ni recitar la pregària. Tanmateix el perill va ser conjurat. Molts anys més tard, el rabí Gaziel , el de la quarta generació de la família de rabins, quan una nova  epidèmia va amenaçar a la comunitat ja no recordava on era la clariana del bosc, no sabia com encendre la foguera i tampoc  recordava  la pregària; tanmateix, sol a casa, rodejat dels seus, els va explicar aquella història dels seus avantpassats. I fou suficient: l’amenaça es va  deturar (Inspirat a Élie WIESEL, “Las puertas del bosque”, Madrid: Aguilar 1971, pàg. 7) .

Avui, quan rebem la notícia colpidora de la mort del pare d’un amic per Covid-19; o , encara més, quan és la pròpia mort d’un familiar ben proper a nosaltres la que ens esquinça el cor quan ens la comunica el metge pel mòbil, som ben bé com aquells de la quarta generació de la historieta.

Tancats a casa sense poder anar a la clariana formada pel  ròdol  consolador dels amics i veïns, sense el foc de la fe – potser colgat sota les cendres en un mon  impermeable a Déu – amb prou feina som capaços de dir un parenostre sencer. I tanmateix…

… Tanmateix si som capaços de recordar, de narrar la història de com els nostres pares van acomiadar els avis i de com aquests ens havien explicat com acomiadaven els seus cantant “l’Hora dels adéus”  tot fent rotllana allà dalt al cementiri del poble …Si de  manera  senzilla i humil  relatem la història de la nostra família a l’entorn d’aquelles fotos esgroguïdes guardades en una capça de sabates ,..

potser la precarietat del relat, trencat de tant en tant pels nostres sanglots, serà suficient per a canalitzar el nostre dolor, per a donar un sentit a la nostra pena I per homensthar els qui ja ens han deixat. El relat dels bons records que ens deixa l’avi o l’àvia, el pare o la mare, i el poema que tan li agradava,  seran suficients per adobar el nostre dolor. I sempre ens quedarà el recurs de baixar-nos el text complet del Parenostre per internet i, fins i tot, de demanar a aquell amic de la guitarra que ens enregistri un àudio amb “La vall del riu vermell” per cantar-hi a sobre, junts , el petit nucli que podrem expressar així el nostre dol, sols a casa.

 

(CONTINUARÀ)

Copyrigth

xaviermorlans@ gmail.com

DEIXA UNA RESPOSTA