20 És dolent dependre d’algú?
Divendres 3 abril 2020
Un pensament que ha entrat fins al moll de l’os del món occidental consisteix en estar convençut que creure en Déu és una actitud infantil (Freud). El “sentiment de dependència” respecte d’un Ésser exterior al món i no abastable per l’experiència empírica seria la projecció d’una necessitat infantil de protecció.
En canvi l’experiència quotidiana ens mostra que mantenir un vincle emocional amb altres persones (parella, fills, nets, amics) curiosament no ens infantilitza pas, sinó que – per un efecte paradoxal – ens permet ser i créixer com a adults.
Aquests dies prou que ho palpem. És el cas d’aquella professional sanitària que abans d’ahir – en un programa televisiu sobre els herois de primera línia – reconeixia amb llàgrimes als ulls que durant anys havia viscut ignorant totalment els veïns dels pisos propers al seu, i que ara quan cada dia surt a les 20:00 i rep el bany d’aplaudiments dedicats als professionals de la sanitat, se sent unida a ells. I ho reconeixia dolent-se d’haver-los ignorat.
Tenir lligams amb altres persones, si són sans i lliurement assumits, no va contra la salut mental, ni és cap forma d’infantilisme. Ben al contrari es condició per a poder créixer i afermar-se com a persona, unida als altres , corresponsable en la lluita per la vida que cal seguir tirant endavant.
¿Per què hauria de ser una forma d’infantilisme mantenir un vincle afectiu amb una Persona Transcendent que interactua amb la nostra llibertat movent-se en una dimensió mes enllà de la nostra percepció limitada? I més quan persones que viuen aquest vincle hi troben la força per oferir-se com a voluntaris per cuidar afectats pel coronavirus amb el conseqüent risc de contagi.
Exercici 20
+ Relaxació habitual en el propi racó de silenci.
- Opcional (altament recomanat) : Demanar a L’Esperit Sant la lucidesa i determinació per a superar el prejudici cultural occidental que creure en Déu és una forma d’infantilisme.
- Deixar que flueixi l’anhel més autèntic i profund que ve del nostre òrgan (jo) interior respecte de la necessitat de tenir un vincle amb una Realitat Personal Transcendent que interactua amb nosaltres a través de la nostra llibertat.
- Intentar interactuar amb aquesta Realitat Personal amb un acte de la nostra llibertat que s’expressa amb una paraula “performativa” (filosofia del llenguatge) és a dir, que fa el que diu: “Si existeixes i ets la Realitat Personal transcendent i incondicionada que les religions anomenen Déu, fes que et conegui!”.
Prendre nota en el Quadern de Pelegrí d’allò experimentat.
(Continuarà) Copyright xaviermorlans@gmail.com