LA INSUPORTABLE LLEUGERESA DEL CONFINAMENT
Divendres de Pasqua
17 abril 2020
En el confinament, tot i tenir més temps per a pensar, es produeix un fenomen molt comú. Mentalment i anímica quedem com atrapats en una espessa boira. Costa concentrar-se i planificar. Busquem agradabilitats més immediates. Ens agafa una mena de síndrome com del nen mimat o de la princesa avorrida.
Per què ens passa això? Per la manca de contacte amb el món extern i la gent normal. Ara ens adonem de fins a quin punt depenem de l’exterior i dels altres en un sentit ampli i divers. No som animals estàtics, pensadors solitaris. Ja ho deia Blondel “es quan caminem que ens venen pensaments”. La manca de vinculació activa amb el món i amb els altres ens fa entrar en aquest estat vaporós.
Hipòtesi: Abans de la crisi del Covid-19 a nivell global una certa boira mental col•lectiva, ja hi era, oi? És a dir, la humanitat no es distingeix pas per haver tingut un gran consens bàsic, una claredat d’idees espaterrant sobre les qüestions fonamentals: D’on venim? qui som? i a on anem?
¿I si aquest estat mental i anímic vaporós col•lectiu fos el resultat d’haver tallat amb una relació “exterior” vital per a tos nosaltres? ¿I si la manca de claredat d’idees i força de voluntat vingués precisament a causa d’un confinament lliurement volgut respecte de la relació més important, més creativa, més nutritiva i estimulant de la condició humana? Ho deia de fet el diumenge de Pasqua la Pilar Rahola des del seu agnosticisme respectuós: “Tinc la convicció que no hi ha res més humà que allò que té a veure amb Déu” (La Vanguardia 12.04.2020). En efecte la relació amb Déu seria – per a qui vulgui i pugui provar-ho – la relació fonamental, la que més ens constitueix com a persones i com a societat en un grau màxim i molt “anterior” a la relació amb les coses i amb els altres fins al punt que Ell és el fonament transcendent de les coses i el garant ferm de l’alteritat inviolable dels altres?
Aleshores, si això fos veritat, aquesta boira espessa del nostre confinament podria ser interpretada i viscuda com una paràbola vivent de la insuportable lleugeresa d’una vida sense Fonament, oi?
Exercici 34
+ Relaxació habitual al propi racó del silenci
1.Proposta A) Repetir-se a un mateix/a diverses vegades amb voluntat de sinceritat:” Vull estar ben obert/a a considerar la possibilitat que la manca de relació amb Déu sigui la causa principal de la incertesa i de la infelicitat humana, també de la meva.”
1.Proposta B) Demanar a l’Esperi sant la llum pera copsar que la nostra relació personal i comunitària amb Deu es el fonament de la nostra vida.
- Planteja al propi òrgan (jo) interior la possibilitat expressada en el punt anterior.
No precipitar una resposta mental. Deixa que la pregunta se’t passegi per tot el cos i esperar una resposta que vingui de ben endins.
- Diàleg espontani amb el Pare o amb Jesucrist sobre allò experimentat.
Prendre nota breu en el Quadern de Pelegrí.
(CONTINUARÀ)
Copyright xaviermorlans@gmail.com