49 SOBRE LA VERBALITZACIÓ DE L’E n. 45 (2)
Un cop reconeguda la pròpia incapacitat per a l’autosalvació i expressada clarament la renúncia a la recerca de la salvació per altres camins, cal expressar el desig i la voluntat, d’acceptar Jesucrist com a únic Salvador.
Aquest aspecte sol passar desapercebut a la mentalitat racionalista que només entén la realitat en termes de “teoria” com a “saber per a la pràctica” i la “pràctica” mateixa, i, per tant, ja no accepta que hi hagi paraules amb una força pròpia; les paraules són mer “flatus vocis” (vibració de l’aire en la veu) . És un gran error en l’apreciació de la condició humana.
Per això fins i tot a cristians de tota la vida els costa acceptar el sentit directe d’un dels textos d’altra banda mes citats de sant Pau: “Si amb els llavis confesses que Jesús és el Senyor i creus en el teu cor que Deu l’ha ressuscitat d’entre els morts et salvaràs” (Carta als Romans, capítol 10, verset 9).
Aquesta declaració – tal com es recull en la verbalització de l’E. 45 – és anterior a esdevenir més bona persona (això en serà conseqüència). Es pot dir i fa bé dir-la quan encara estàs dominat per vicis o defectes produïts per la tendència negativa que et domina.
És un pas anterior a nivell de voluntat. És una paraula
“performativa”: que “fa” allò que diu, com la fórmula dels nuvis en el ritual de casament sigui civil o religiós.
És un acte de confiança, de fe fiducial,
que, per cert, s’aconsella dir en veu alta tot i estar sol/a.
(CONTINUARÀ)
Copyright xaviermorlans@gmail.com